Jugue amb haikús

1

 

Un, dos, tres, 4, cinc,

sis, set, huit, nou, deu, 11, dotze,

13, 14, 15, 16, 17.

 

2

 

Sol, neu; nou, vell; punt.

Fort, lleu; prim, gros; i seguit.

Clar, fosc; i final.

 

3

 

Amb unes disset

síl·labes podem fer el

què es diu un haikú.

 

4

 

És avorriment,

ataràxia, abúlia,

desgana de riure.

 

5

Monosíl·labs

 

No tinc res a fer

per un temps que és tan breu

que no em val pas.

 

6

Bisíl·labs

 

Tindràs moltes hores

perquè esta tarda fosca

vindrà donant lleure.

 

7

Amb accent rítmic:

‘ _ _ ‘ _

_ ‘ _ _ ‘ _ _

‘ _ _ ‘ _

 

Nit anant a albada,

nou dia desperessint-se,

el cap de setmana.

 

8

 

(i)

Dius que és dilluns,

no pas dimarts ni dimecres,

hi haurà un dijous.

 (ii)

Mentre el divendres

s’acaba, ve el dissabte

i cau el diumenge.

 

9

 

Viure somiant és

com quant l’esperit humà

té novament ales.

 

10

 

Diumenge de pluja,

sorpren la vesprada un raig

únic: petit sol.

 

11

 

Astre de llum, sol,

fulgor potent, deu del cel,

alfa de la vida.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

Uns quants haikús i endevinalles

1

 

Les fulles seques

ja no t’aixopluguen,

breu desconsol.

 

2

 

Un vell hindú

et pregunta si ets àrab.

In a way… yes.

 

3

 

Un home amb barret,

ulleres i bigot gran

va per Alacant.

 

4

 

Tres novaiorkesos

ramblejen pel corredor

de l’aeroport.

 

5

 

La dona de verd

que va sempre amunt i avall

té molts papers blancs.

 

6

 

Un venedor sol

conta els minuts que falten

per poder anar-se.

 

7

 

Fuig, ombra dolenta,

fuig del meu futur lluent

que em cal més força.

 

8

 

Mira unes sabates

un home amanerat,

té el pel estufat.

 

9

 

Passa sense pressa

la dona que mai s’esvera.

Sense sang ni verge.

 

10

 

Una argentina

parla amb una veu de plata

fulgent i m’encisa.

 

12

 

L’home creua els vents

més enllà del seu abast:

un fénix metàl·lic.

 

13

 

Venen uns quants nius

força sovint a Alacant:

monsoeurs et madames.

 

14

 

Corre i corre

gos porigos i petit

sota els meus peus.

 

15

 

A ple sol rebenten

les cigales estiuenques

als pins i oliveres.

 

16

 

Uns joves fan la

setmana blanca més groga

que altra cosa.

 

17

Endevinalles

(i)

Puja per l’alt arbre

verda com gespa de parc,

lluu en tot l’any.

 

(ii)

Fan rius, per tot plou,

només et mullen per dalt

que és per on cauen.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De re aedificatoria de Gaspar Jaen i Urban

El nostre gran poeta ens ofereix una nova selecció personal de poemes relacionats amb l’arquitectura i la ciutat, podem deleitar-nos estos dies plujosos llegint a casa davant l’estufa i bevent una xocolata ben calenta els poemes a

http://www.alfonselmagnanim.com/plecs/gaspar_jaen_urban.htm

			

Deixa un comentari

Filed under Assaig

El sabor de las cerezas rep un premi

 Els premis de la Secretaria de Cultura de la Universitat d’Alcant d’aquest any 2009 a atorgat el primer premi de Bloc cultural a Annabel Martínez Zamora, podeu visitar-lo prement el link de la dreta.

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Assaig

Recital de poesia de Gaspar Jaén a l’Insitut l’Assumpció d’Elx, organitzat per Josep Maria Asencio

Benvolguts lectors,

l’altre dia el gran Gaspar Jaén va llegir uns poemes de La festa, el recital va estar organitzat per Josep Maria Asencio. Va estar acompanyat d’unes imatges del misteri de fons i música de Sazed Ul Alam al sitar, Subhash Dhunoohchana a la taula i Bharati Alamelou a la tampura, recentment van tocar al Gran Teatre. Sense dubte, qualsevol recital de Gaspar Jaén està de bon grat recomanat pels amants de la poesia, així que si teniu ocasió no falteu. Ara per ara, Gaspar Jaen ens ha atorgat la oportunitat de disfrutar de la seua poesia amb Estellesiana, un poemari acompanyat de fotos de Rafael López-Monné. Aquest ‘pictoemari’ està editat dins La imatge que parla de Arola Editors, en un format de categoria, perfecte per disfrutar els pregons versos jaenians i unes imatges tendres.

 

Deixa un comentari

Filed under Assaig

3 haikús

 

 

1

 

El més trist de tot

és la buïdor d’existir

en un mal moment.

 

 2

 

Allò més al·legre

és la gan felicitat

de tots els amics.

 

3

PAPIROFLEXIA

Un grup de pardals

damunt la taula em canta:

paper per escriure.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

Més haikús II

 

 

1

 

La força de riure

només un poc va creixent

com més em vas veent.

 

2

 

La cuca que vola

entorn la llum balla: un,

dos, tres, un, dos, tres…

 

3

 

Puput: un pardal

que canta fort pel matí

i dorm per la it.

 

4

 

No tingues pas por

petita noia estangera,

apropat i riu.

 

5

 

Malgrat un amor,

malgrat les hores de por,

hi vius somrient.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

Més haikús

 

 

1

 

Acluca un ull

i fes-li senyals d’amor

com "cell amador".

 

 

2

 

La pluja baixant

carrer avall de de l’hort

fent via a un doll.

 

3

 

La noia amb cabell

ros, ulls blancs clars, faccions

rodones i fines.

 

4

 

Durant el trenc d’alba

la tendra llum va alçant-se

a un dia nou.

 

5

 

Llegint el vell llibre

sents els versos molt pregons

i un toc d’English mood.

 

6

 

Et veus al reflex

quelcom transparent i mort

com un vell fantasma.

 

7

 

Tot un bastió

que no s’enderroca pas

ni amb uns ulls clars.

 

8

 

Cau penya-segat

avall la teua al·legria,

la vols replegar.

 

10

 

La força del llevant

la canta l’esmerla ben alt!

Per la nit, el grill.

 

11

 

Portes unes hores

tot preocupat a casa

¿què fer per sopar?

Deixa un comentari

Filed under Poemes

Haikús i ritmes sil·làbics binaris i ternaris

Estos dies, de matí estic escrivint uns haikús per practicar amb el ritme sil·làbic (àtones i tóniques en binari o terciari), avui he escrit estos que ara podeu llegir ací i que vos done també l’esquema mètric, espere que us agraden:


  

I

2-3/2-3-2/2-3

Seurà con ho fan

els reis: al damunt de tot

i amb molts diners.

 

II

2-3/2-3-2/3-2

La fulla es cau

rodant pel turó avall

i acaba ací.

 

III

2-3/3-4/2-3

Només acabar

la història del camp

escric uns haikús.

 

IV

3-2/2-3-2/3-2

Un paper petit

és prou per un ànec blanc

i també per un avió.

 

V

2-3/2-2-3/2-3

Si vols ens anem.

Si vols, és clar, sense presses,

però no t’adormes.

 

VI

(Ritme binari complet a excepció de la primera síl·laba)

Ens anem ben lluny

d’aquest matí, d’aquest dia

sense fi d’aram.

 

VII

3-2/1-3-3/3-2 (Aquest has sigut un intent de ritme ternari complet però això és el resultat)

L’albercoc al sol

pren un color a la pell

com el préssec groc.

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

Haikús

 

1

 

Alguns fan el pont

per ara, Cantó vindrà a

la casa, a l’hort.

 

2

 

Els dàtils pansits

es cauen al sòl de l’hort,

mengen tauladins.

 

3

 

La merla no està

cantant estos dies clars,

la rambla està silent.

 

4

 

Es sent la puput

allà al bancal d’en Pep,

Maria l’escolta lluny.

 

5

 

Un vers repicant

com una campana al sol

per un jorn d’hivern.

 

6

 

Es casen ells dos

a Santa Maria a Elx

i Elena fa un any.

 

7

 

Alçant-se el sol

encara no canten pas

ocells a l’albor.

 

8

 

També som qui som,

nogensmenys tenim raó

de viure i ser qui som.

 

9

 

Aleshores

anàrem un poc més enllà,

futur malastruc.

 

10

 

Si vols jo me’n vaig

i dius que som prou ací,

a un món sense fi.

 

11

 

Tens menys passió

que un ga de panís d’estiu

voltant de pardals.

 

12

 

M’agrades bastant:

petita, tu, noia al·legre,

morena i fugaç.

 

13

 

Hauré de pensar

que tu ets com ets, no pas

que fas mal volent.

 

14

 

Miquel: ciutadà,

guerrer com qui més parlant

castís castellà.

 

15

 

Virginia, ton nom

pour moi est une belle image:

naissance de l’amour.

 

16

 

Silenci cadent

escrius les paraules bé

de "veles e vents".

 

17

 

Je veux mes poêmes,

quand même, bien com ci et com ça,

une chose qu’on le parle.

 

18

 

Français: c’est une langue

qu’on parle un petit peu ici

autour le village.

 

19

 

Et bien, on finise

d’écrire en français maintenant,

c’est bon, petits mots.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Nubes” de FLX, del llibre “Aeda, la ruta del verbo”

NUBES de FLX

Entre
S. Vicente y Muchamiel hay muchas residencias de
la
tercera edad. A una de ellas es adonde vamos. Lo sé porque
las
voy contando cuando aparecen en los carteles, todas con unos
nombres
muy bonitos y de colores claros y luminosos. La residencia
donde
está mi abuela no recuerdo cómo se llama, es un nombre
bien
raro para una residencia de ancianos.

Mi
abuela tiene una enfermedad que se llama Alzheimer
y
es muy grave. Mis padres me lo han explicado alguna vez, pero
yo
no acabo de entenderlo del todo. Sólo sé que ahora ella
se
parece
mucho a un niño pequeño, y mueve sus manos en el aire
intentando
alcanzar cosas que no hay, como mi primo Luis, que
nació
hace bien poco. Ahora está muy delgada, antes era más
g
rande,
ahora es pequeñita. De antes no recuerdo mucho porque
cuando
jugaba conmigo y me decía cosas era aún muy chico.
Luego
mis papás la tuvieron que trasladar para que la cuidaran
en
esta especie de hotel para personas mayores que es como lo ll
ama
mi madre, aunque a mí no me parece un hotel, he estado
en
alguno de ellos y ninguno tiene ese olor como de casa vieja
cerrada
durante mucho tiempo.

Hoy
es su cumpleaños y la vamos a llevar a comer fuera,
a
casa con nosotros y luego iremos a dar un paseo.

Miro
por la ventana del coche y veo pasar
algunos
árboles,
muy
pocos, porque en general todo es plano, como muy seco y
todo
es del color de la tierra. Ya estamos llegando, lo sé porque
veo el cartel de letras negras sobre fondo blanco.

¡Cap blau! Así
es
como se llamaba. A ver si me acuerdo para la próxima vez,
aunque
da igual. Hay que llamar al timbre y te abre una señora
con
una bata blanca. Entonces pasamos y vuelvo a notar ese olor
a
cerrado. A mí no me gusta el sitio, está todo lleno de
personas mayores sentadas o caminando hacia ninguna parte por esos
salones y pasillos que hay junto al ascensor. Ahora llaman a mi
abuela, ya la veo, esta ahí sentada, y pasamos. Todos le dan
besos, yo también, porque me gusta el tacto de la piel
blandita en mis labios. Ella hace como que los da, pero la intención
es lo que cuenta y yo sé que si pudiera ella también me
los daría. Mi padre dice que ya no se entera de nada, y que
tampoco nos reconoce, pero yo creo que sí que sabe quién
soy, que se acuerda de mí. Si no, no se le pondrían los
ojos brillantes como cuando era pequeño. Ésa es una de
la pocas cosas de las que me acuerdo cuando estaba con ella. Es
difícil de olvidar porque unos ojos como los suyos, tan
grandes y negros, siempre se te quedan grabados. Esos mismos ojos que
mi madre y mi hermano mayor han heredado. Yo los tengo verdes, como
mi padre.

De camino a casa
ella se sienta delante, mi madre pone esa cassette que le gusta tanto
y que tenemos que oír cada vez que la llevamos de paseo. Es un
poco pesada y a mí no me gusta porque es de coplas y
sevillanas que sólo hablan de mujeres y de comida, pero me
hace gracia cuando ella se pone y las tararea como si pudiera
cantarlas, pero no puede, y cuando se le escapa el ritmo se pone a
mover los hombros como si estuviera bailando, y todos nos ponernos a
aplaudir y a cantar y después ella se ríe y todos nos
reímos. Hoy hace mucho calor, ella lleva un vestido de
tirantes blanco, creo que nunca se lo había visto, a lo mejor
es nuevo. Vamos a comer afuera, en el jardín, así que
preparamos la mesa mientras ella nos mira, sentada en la mecedora. Yo
pongo dos platos y me acerco a ella, me coge de la mano e intenta
decirme algo, pero no la entiendo, nunca la entiendo, pero yo le digo
que sí y que sí, así ella se ríe, y yo
también.

Es
mi madre la que le da de comer, puré, que a mí no me
gusta nada, pero a ella parece que sí, bueno, no lo sé,
supongo que a ella le gustará porque si no no se lo comería,
o tal vez es
que
no tiene elección, como cuando yo era pequeño y mi
madre me obligaba a comer un puré parecido al suyo, que era de
lentejas.

Después de
comer se ha quedado dormida, todos se han ido a dormir la siesta
menos papá y yo. Papá lee el periódico en el
jardín junto a la abuela y yo coloreo un librito de Pokemón
que me han regalado.

La abuela está
dormida, pero parece como si no respirase. No hace ruidos, se está
quieta y sus ojos permanecen cerrados, como cuando alguien de este
mundo se va. Sigo mirándola y pienso que no me gustaría
que mi abuelita se muriera, aunque no pueda decir nada, ni estar como
antes, yo sé que quiere estar aquí entre nosotros, y
que la pone contenta que todos estemos juntos, y el vernos a mis
padres y a mí. A mí me quería mucho, aún
me quiere, lo noto. Además es la única abuela que
tengo. A muchos de mis amigos aún les quedan todos sus
abuelos, aunque también es cierto que a Mario no le queda
ninguno, no, Mario no tiene abuelitos. Todos se murieron antes de que
él naciera.

Me gustaría
que pudiera hablar y moverse como antes, como cuando me llevaba de
paseo, pero creo que eso ya no va a ser posible, me lo han dicho mis
padres. Ahora tengo que ser yo quien la lleve a dar los paseos por el
parque que está junto al colegio. Bueno, mis padres y yo,
seguro que luego vamos, como la última vez, para ver cómo
comen las palomas de mi mano o se me suben a la cabeza.

Parece que se
despierta y ahora es ella la que me mira a mí. Sonríe.
Miro a mi padre y le digo "¡papá!, la abuela se ha
despertado." Él la mira y le coge la mano. Me dice que
vaya a vestirme, que nos vamos a dar un paseo. ¿Ves? Yo ya lo
sabía.

Mamá
le ha regalado una pulsera y ahora la lleva puesta. La abuela la toca
como si quisiera quitársela o ponérsela bien, puede ser
que no le guste, que es demasiado mayor para esas cosas. Ya no lleva
ni las pulseras ni los collares que antes tenía
siempre
encima de la mesita. Recuerdo que un vez rompí uno de
esos
de bolitas blancas, pero, le dije que lo había perdido y no le
importó, así que no me hizo nada, aunque yo me habría
enfadado, porque me enfado cuando mi hermano me coge mis cosas y
luego no puedo encontrarlas porque me las pierde.

En
el parque hay mucha gente hoy, hay amigos de clase y el vecino de
enfrente que siempre está rodeado de chicas. Las palomas van a
comer mucho hoy. Mi madre ha visto a una amiga y se ha parado a
hablar con ella, mientras nosotros seguimos caminando hasta el banco
de siempre, al lado de la palmera. Nos hemos sentado mi padre, la
abuela y yo. Él aún sigue con el periódico y yo
con un cucurucho de maíz que echo a las palomas. Al poco rato
mi abuela se ha puesto a llorar, sin saber por qué,
últimamente llora mucho, aunque no sé el motivo. Mi

madre dice que es de la enfermedad. Llora como un niño
pequeño, la enfermedad que convierte a los mayores en niños
pequeños. Yo ahora no lloro tanto, el otro día sí
porque me caí y me hice mucho daño. Ahora ya no me
duele la rodilla. Al verla mi madre ha acelerado el paso y se ha
sentado a su lado, le ha dado un abrazo y ha hecho que deje de
llorar.

Al llegar a casa
hemos cogido sus cosas y las hemos puesto en el maletero. Hay que
llevarla otra vez a la residencia. así que hemos vuelto a
pasar por el mismo puente, he visto los mismos árboles y el
mismo cartel que anuncia la coca-cola. Yo prefiero la Pepsi.

Nos ha abierto la
puerta otra chica de bata blanca, diferente a la anterior y hemos
entrado al salón para estar un rato más antes de
despedimos. No me gusta este sitio. Solo hay gente mayor. Mientras
mis padres hablan, ella me coge del brazo. Yo miro al resto de
ancianos. Ahí está la mujer que aprieta los dientes con
fuerza y hace ese ruido que me pone nervioso, y dos asientos a su
derecha la que se lleva la mano a la boca y mastica como si estuviera
comiendo algo, al principio lo creía, luego me acerque y me di
cuenta de que no estaba comiendo nada, entonces se lo dije a papá.
También está el hombre que el otro día nos dijo
que era cura y que había estudiado en la universidad y que
tenía una hija muy mala. Creo que estaba enfadado. Siempre que
venimos está enfadado. Me pregunto si todos ellos tendrán
nieto o hijos que les visiten, si han tenido su casa y su trabajo o
si han sido siempre así o si aún los quieren.

Después de
darle un beso en la mejilla, la chica de la bata blanca nos ha
acompañado hacia la puerta y hemos suelto al coche.

Mientras los
árboles pasan, me pregunto cuándo la volveré a
ver. Observo el cielo y juego a hacer figuras con la forma de las
nubes. Mi abuela está en una de ellas.

 

 

 

Maximilian
Goldmann y el reino de la luz” entre tantes altres. Com prosista ha publicat Cartas a Eros (Elx, Edicions personals, 2002) i el conte "Nubes" dins Aeda, la ruta del verbo (Elx, Solara Literatura, 2001) pel qual rebè un reconeixement literari i que ací presentem amb el permís de l’autor.

IMAGE0001.TIF

IMAGE0002.TIF

IMAGE0003.TIF

 

 

Deixa un comentari

Filed under Contes

Sonet: 2on premi de poesia “Festes de Sant Vicent Ferrer” dins La Il·lustració poètica metropolitana & continental

 

La
lluna recorre el cel ple de foscor i d’estrelles,


la
meua vista el vell camí buit de gent.


Des
de la casa al camp note el vent de ponent


que
s’emporta la flaire dels pins i les falgueres.

Tu,
com jove desitjós, seus ara i vetles


unes
hores tan polsoses com records d’argent.


Notes
que dins tu mateix viatges silent


recorrent
sense voler la teua ànima feble.

¿Què
serà això que aquesta nit et fa mal?


¿Voldràs
insinuar-li a l’angúnia com eixir?


¿Seran
els versos que escrius el camí fatal?

Pensarós
vols buscar el gaudi d’aquesta nit.


No
pots. Fa temps que no la veus, tampoc ton germà,


¿o
la pena vindrà del dia roí de hui?

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De Poemes d’Anglaterra/Poemas de Inglaterra/Poemas of England/Poême d’Anglaterre

4

To the portrait-painter, Aurélie.

(or a poem from different points of view)

 

You paint people,

I write landscapes

made of feelings.

 

Tu dessins gent,

j’écris paissages

faites de sentiment.

 

Tu dibujas gente,

yo escribo paisajes

hechos de sentimiento.

 

Tu dibuixes la gent,

jo escric paissatges

fets de sentiments.

Whitton, 29·9·2003

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De Poemes d’estiu/Poemas de verano

1

La ansiosa espera

 

Esta tarde te espera,

quiere un poema ebrio

de crepúsculos de piel de tigre,

te mira ante los versos

-Leopardi, Kavafis, Shakespeare-.

Los últimos rayos

como sedas susurradas,

como un pensamoiento efímero.

Seducido a la vivencia

te dejas expandir

como este anochecer

vertido en montañas

un tant o grisaceas.

Se estira tiernamente

el paisaje de las salinas,

allá, hacia un mar cubierto.

Sucederan hoy los actos:

un primo llega desde lejos,

la abuela tomará la merienda,

en casa se juntarán

todos estos días de verano.

 

5

Versos soñados

 

Las olas del mar

en tu corazón

siempre sonarán.

 

7

 

Tornando la cabeza

hacia la ventana

-ahora en su papel

de marco crepuscular-

querías apartar la vista

de la soledad de esta tarde.

Hace ya tiempo

que ho has visto a nadie,

ni siquiera

a los amigos de los secretos.

Compensas la balanza

con meditación profunda

y algún que otro dulce

en forma de carta.

 

10

 

Volvías a tu casa en el campo,

en tu pueblo amado,

cargado de tres poetas:

Whitman, Baudelaire y Eliot.

A la derecha de la puerta

de esa morada de letras

viste aquella tapa anaranjada.

Cogiste tierno el libro,

miraste tus versos

-"la empoción del primer poema

publicado"- y te sentiste

como todos los mayores

de la ciudad: pequeñamente inmortal.

 La Marina del Pinet, 5·7·1999 – 14·9·1999

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Tren no. 8” dins Libelo: revista joven de creación literaria (Alacant, 2000)

TREN
No 8

 

Ell
l’esperava avui. Sabia que no li fallaria, com sempre. I eren anys i
anys d’amistat i de secrets, i avui finalment li diria que ell era el
seu millor amic. Ho tenia clar però no encontrava el moment
per dir-li-ho, avui era el moment esperat.

Ella
també l’esperava. Sabia que no li fallaria, com sempre. Ja
eren anys de companyia i consells, ja era hora de tornar a veure el
petit germanet, aquell a qui pertanyia la cara de xiquet d’aquelles
fotos que es sabia de memòria. Era hora de veure com havia
canviat, com era la seua cara adulta, i inclús l’ànima.

Al
costat d’ells també estava ella. Sabia que no li fallaria, com
sempre. I eren anys d’alguna cosa que anava més enllà
de l’amistat, però ell no se n’adonà. Les seues
converses telefòniques confirmaren les mútues sospites:
estaven enamorats. Hui era el dia. Ella li esperava amb el petit
regal. Aquell anell que junt a l’altre que ell portava formava el
jing-jang.
Era hora de que tot fóra blanc i amb forma de cor. Estava
nerviosa.

Parà
el tren i ells, sense conéixer-se cap ni un, buscaren
àvidament la seua cara, o com l’imaginaven ara.

-¡¡Algú
busca el senyor Vicent Andrés!!- Digué un guàrdia
des d’una finestreta amb una carta a la mà.

-¡Jo!-
Digué ell.

-¡Jo!-
Digué ella.

-¡Jo!-
Digué l’altra ella.

Els
tres s’aguaitaren. No es coneixien i s’acostaren al guàrdia.

-Ell
no ha vingut. Ha manat una carta… – Es miraren els tres i com no
eren possessius i volien compartir les noves digueren que la llegira
per tots tres:

-Bé,
comence. ¡Ehem!…

"Benvolgut
pare,

sent
molt no poder anar i estar allí per què em reberes. He
decidit quedar-me. Em vaig convéncer aquest mes passat.
Veuràs. He conegut el meu millor amic, ell viu aquí.
També compartisc escalera amb una xica que la vull com una
germana, i m’atreviria a dir que més, però no s’ho
digues a la tata ¿eh? També fa dos setmanes que estic
freqüentant una discoteca on he conegut una xica bellíssima.
Crec que m’he enamorat d’ella. Avisa a tots que em quedaré una
llarga temporada. Adéu.


Amb afecte:

ton
fill"
.-Amb
inocència el guàrdia alçà la mirada, en
mirar-los vegué que acabava de trencar tres ànimes.

 

Deixa un comentari

Filed under Contes

“Pròxima parada: cinc poemes de Toulouse” dins Poemas del campus (Alacant, 2002)

Menció d’Honor al IV certamen de poesia "Universitat d’Alacant"

 Als amics i amigues de la univarsitat

ENRENOU EN LA NIT

 

Unos muchachos juegan dando

gritos en una plaza solitaria.

José Martínez Ruiz, Azorin, La voluntad.

Seus en cambra de solitud

i de silenci. Divagues.

Josep Maria Asencio, Regne de solitud.

Semblen petits xiquets

amagats jugant a l’escondite.

 

Penses molts versos

que t’inspiren altres més encara.

 

En agafar el bolígraf

surten tots corrent i s’amaguen.

Atrapes només

aquells que es descuïden prou.

 

Al poeta

li toca pagar totes les nits.

 

PASSANTS, VOYAGEURS…

 

Als amics francesos

El Girou acabà de nàixer

com record de terra amada.

Et va acomiadar aquell dia

el petit habitant del riuet,

aquella llúdria qe secretament

t’ignorava al mig de la natura

d’un dia ple de sol i amistats noves.

 


Columnes salomòniques.

 

Arcades. Dovelles.

Torres altes, inimaginables.

Façanes amb goig

i pedres de segles

que esperen qualque turista.

Tu ara les acarones.

Aties els records

com llenya viva

i grata reminiscència.

Com si després de dos-cents anys

tornares a veure-les novament.

 


Vaig veure l’estàtua.

 

Un cavaller que cavalcava

matant amb una llança un drac.

"¡Sant Jordi!", vaig exclamar jo.

Cap persona em contestà

en la petita plaça de la creu.

Dies després tornaria per la festa.

Uns focs d’artificis

que il·luminaren Saint Jory.

 


Planúries.

 

Vastituds de gira-sols

i palmeres d’aigua.

Terres rodejant la casa.

Passejos que algun dia

tornaran a la memòria.

Ara, com un instant que penja,

ho recordes tendrament.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Cant d’estiu”, “Arravatamen a foc lent” i “Si és que el temps et mata” dins Poesia: Aeda, la ruta del verbo (Elx, 1999)

 

 

Cant d’estiu

1

 

Xiuleu grillets,

xiuleu a la Marina.

Xiuxiuegeu onetes.

Xiuxiuegeu a la platja del Pinet.

Immensa nit serena.

Els cotxes llunyans.

Sentir-los relaxadament.

Tranquil·la, quieta.

També es senten els records.

El pastaor, la quadra,

el corral i les gallines.

La sèquia i les penyetes.

Uns móns dins les pedres,

dos pins: coses plenes per jugar.

Le cabanyes, els clubs,

la pastisseria de fang,

les sèries de la tele

rera la cantonada.

I a l’altra part

la primera figuera.

I l’últim intent a l’olivera.

Parla el silencia ara

amb la veu dels amics:

Pedro, Laurent, Virginie, Esther,

Andrea, Aroa, Nerea…¡quants més!

i els veïns, cosins,

i el món sencer dins la Marina.

i l’antic amor secret amb unes paraules:

"I tu no parles?"

I les vivències.

Les coses de l’ànima callada.

I el de per aquí,

el entonces, coses de més.

I ja mon anem

a on anem tots els anys.

A la pinà

per menjar mona i trencar l’ou.

¡T’ha tocat!

Ara torne ací, al meu sofà.

A pensar que és l’unica cosa

que puc disfrutar.

Sentir-la al màxim

perqupe m’han dit

que es pot acabar.

¿Per què plorar ara?

¡Una altra partida

al pipissiganya!

I mengem coca a la calda,

pa, galetes, rotllos, mones…

¡Au! Tots a vindre

que la iaia ha encés el forn.

I ara està encés el forn dels somnis.

¡Això sí! De literatura catalana

ni pensar-ho.

A les ombres o al record, res més.

Car ser poeta,

tindre ànima,

ser humà,

només al lleure.

No podré dedicar-me plenament.

I això m’ho has de perdonar.

Com que ja és tard

dormiré en un blanet matalàs.

 

2

 

Ànima poètica.

Avui créixes

com les pupil·les d’un gat negre

sota la lluna plena.

Absència eterna.

Tant la trobe a faltar

que els camons i les sendes

es torben a primera vista.

Cop d’ull immens.

Com un excèlsior als secrets

tot em copsa amb una pena.

La llunyania sempreviva.

Que s’amaga rera llàgrimes,

rera crits d’angúnia.

Sota una amara màscara.

 

Arravatament a foc lent

 

Aquesta nit

no faràs poesia de protesta

ni la de crits amargs.

Auqesta nit

la veus silenta, sense llamps.

Perquè a ta casa

ja tots dormen.

I alguns veïns curiosos

esperen el final

d’aquesta llumeneta de poemes.

Per això no crides molt,

no siga cosa que s’espanten

o que es desperten altres.

Aquesta nit

tranquil·la, petit instant.

Aquesta nit

de silenci i poesia constant.

 

Si és que el temps et mata

 

Si és que el temps

et mata, fill meu!

Acabes plorant

badalls vençuts.

Acabes totes les nits

sent solament cos.

L’ànima està

-¿està? ¿segur?-

abatuda, morta.

Si jaquera a terra

encara la notaries.

Tu és que ni la sents.

L’única cosa que fas

per rematar-te

és complaure’t.

Això et deixa

buit del tot.

Al llit. Al taüt.

Demà veurem

si encara vius.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Voleu només jugar, que vos porte a cavall”

(A Maria  i  Elena)
 
Voleu només jugar,     que vos porte a cavall,
donar-vos un gran bot     i tocar el sostre,
que us llance a l’aigua,     córrer rera el monstre,
a amagatotes,      la ratera i el gat.
 
Encara no heu aprés     pinta la rajola,
la cançoneta de     el pipissiganya,
la de cura, cura     o el cul de la rana
i ni tan sols una     per saltar la corda.
 
De fet, no passa res,     encara sou bebes,
més avant ja faré.     De moment feu-li cas
al pare i a la mare     i beveu-vos la llet.
 
En se que diguen     a dormir serà tard
perquè a l’endemà     dormireu fins les set
per esperear-vos     també amb els papas.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“L’accent rítmic d’aquesta pluja”

L’accent rítmic     d’aquesta pluja

que rodola     per soques i troncs,

que remulla     la rambla i els horts

a poc apoc     sota la lluna

 

crea un ressó     pel Vinalopó

tot netejant     la ciutat bruta

d’estos dies     quan surt l’eruga

que ens porta     un troç de carbó.

 

Ens queda poc:     uns duros pel pa,

set pessetes     per un poc d’oli.

Rosegarem     encara la calç.

 

I passa fam     també el dimoni

que la cosa     és de veritat,

els estalvis     se’n van en orri.

 

Raval d’Elx, 21 · 09 · 08

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Passem gana i ens cau la pluja”

Passem gana      i ens cau la pluja

tot al damunt     amb pedregada

com a regal     en l’any que acaba,

això i tot      hi és la mussa.

 

Els dos nados     dins la cuna

dormen mentre     amb força gana

els vells pares     mouen la cambra

amb patiment     per fer-la lluna.

 

Tot a terra     és de desfici,

i no mor pas     la felicitat

d’un gran somni     comú i tímid.

 

Si ens agafa     a tothom la fam

aleshores     amb sacrifici

inventarem     la realitat.

Raval d’Elx, 24 · 09 · 08

Deixa un comentari

Filed under Poemes