“Cant d’estiu”, “Arravatamen a foc lent” i “Si és que el temps et mata” dins Poesia: Aeda, la ruta del verbo (Elx, 1999)

 

 

Cant d’estiu

1

 

Xiuleu grillets,

xiuleu a la Marina.

Xiuxiuegeu onetes.

Xiuxiuegeu a la platja del Pinet.

Immensa nit serena.

Els cotxes llunyans.

Sentir-los relaxadament.

Tranquil·la, quieta.

També es senten els records.

El pastaor, la quadra,

el corral i les gallines.

La sèquia i les penyetes.

Uns móns dins les pedres,

dos pins: coses plenes per jugar.

Le cabanyes, els clubs,

la pastisseria de fang,

les sèries de la tele

rera la cantonada.

I a l’altra part

la primera figuera.

I l’últim intent a l’olivera.

Parla el silencia ara

amb la veu dels amics:

Pedro, Laurent, Virginie, Esther,

Andrea, Aroa, Nerea…¡quants més!

i els veïns, cosins,

i el món sencer dins la Marina.

i l’antic amor secret amb unes paraules:

"I tu no parles?"

I les vivències.

Les coses de l’ànima callada.

I el de per aquí,

el entonces, coses de més.

I ja mon anem

a on anem tots els anys.

A la pinà

per menjar mona i trencar l’ou.

¡T’ha tocat!

Ara torne ací, al meu sofà.

A pensar que és l’unica cosa

que puc disfrutar.

Sentir-la al màxim

perqupe m’han dit

que es pot acabar.

¿Per què plorar ara?

¡Una altra partida

al pipissiganya!

I mengem coca a la calda,

pa, galetes, rotllos, mones…

¡Au! Tots a vindre

que la iaia ha encés el forn.

I ara està encés el forn dels somnis.

¡Això sí! De literatura catalana

ni pensar-ho.

A les ombres o al record, res més.

Car ser poeta,

tindre ànima,

ser humà,

només al lleure.

No podré dedicar-me plenament.

I això m’ho has de perdonar.

Com que ja és tard

dormiré en un blanet matalàs.

 

2

 

Ànima poètica.

Avui créixes

com les pupil·les d’un gat negre

sota la lluna plena.

Absència eterna.

Tant la trobe a faltar

que els camons i les sendes

es torben a primera vista.

Cop d’ull immens.

Com un excèlsior als secrets

tot em copsa amb una pena.

La llunyania sempreviva.

Que s’amaga rera llàgrimes,

rera crits d’angúnia.

Sota una amara màscara.

 

Arravatament a foc lent

 

Aquesta nit

no faràs poesia de protesta

ni la de crits amargs.

Auqesta nit

la veus silenta, sense llamps.

Perquè a ta casa

ja tots dormen.

I alguns veïns curiosos

esperen el final

d’aquesta llumeneta de poemes.

Per això no crides molt,

no siga cosa que s’espanten

o que es desperten altres.

Aquesta nit

tranquil·la, petit instant.

Aquesta nit

de silenci i poesia constant.

 

Si és que el temps et mata

 

Si és que el temps

et mata, fill meu!

Acabes plorant

badalls vençuts.

Acabes totes les nits

sent solament cos.

L’ànima està

-¿està? ¿segur?-

abatuda, morta.

Si jaquera a terra

encara la notaries.

Tu és que ni la sents.

L’única cosa que fas

per rematar-te

és complaure’t.

Això et deixa

buit del tot.

Al llit. Al taüt.

Demà veurem

si encara vius.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s