Monthly Archives: Octubre 2008

Sonet: 2on premi de poesia “Festes de Sant Vicent Ferrer” dins La Il·lustració poètica metropolitana & continental

 

La
lluna recorre el cel ple de foscor i d’estrelles,


la
meua vista el vell camí buit de gent.


Des
de la casa al camp note el vent de ponent


que
s’emporta la flaire dels pins i les falgueres.

Tu,
com jove desitjós, seus ara i vetles


unes
hores tan polsoses com records d’argent.


Notes
que dins tu mateix viatges silent


recorrent
sense voler la teua ànima feble.

¿Què
serà això que aquesta nit et fa mal?


¿Voldràs
insinuar-li a l’angúnia com eixir?


¿Seran
els versos que escrius el camí fatal?

Pensarós
vols buscar el gaudi d’aquesta nit.


No
pots. Fa temps que no la veus, tampoc ton germà,


¿o
la pena vindrà del dia roí de hui?

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De Poemes d’Anglaterra/Poemas de Inglaterra/Poemas of England/Poême d’Anglaterre

4

To the portrait-painter, Aurélie.

(or a poem from different points of view)

 

You paint people,

I write landscapes

made of feelings.

 

Tu dessins gent,

j’écris paissages

faites de sentiment.

 

Tu dibujas gente,

yo escribo paisajes

hechos de sentimiento.

 

Tu dibuixes la gent,

jo escric paissatges

fets de sentiments.

Whitton, 29·9·2003

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De Poemes d’estiu/Poemas de verano

1

La ansiosa espera

 

Esta tarde te espera,

quiere un poema ebrio

de crepúsculos de piel de tigre,

te mira ante los versos

-Leopardi, Kavafis, Shakespeare-.

Los últimos rayos

como sedas susurradas,

como un pensamoiento efímero.

Seducido a la vivencia

te dejas expandir

como este anochecer

vertido en montañas

un tant o grisaceas.

Se estira tiernamente

el paisaje de las salinas,

allá, hacia un mar cubierto.

Sucederan hoy los actos:

un primo llega desde lejos,

la abuela tomará la merienda,

en casa se juntarán

todos estos días de verano.

 

5

Versos soñados

 

Las olas del mar

en tu corazón

siempre sonarán.

 

7

 

Tornando la cabeza

hacia la ventana

-ahora en su papel

de marco crepuscular-

querías apartar la vista

de la soledad de esta tarde.

Hace ya tiempo

que ho has visto a nadie,

ni siquiera

a los amigos de los secretos.

Compensas la balanza

con meditación profunda

y algún que otro dulce

en forma de carta.

 

10

 

Volvías a tu casa en el campo,

en tu pueblo amado,

cargado de tres poetas:

Whitman, Baudelaire y Eliot.

A la derecha de la puerta

de esa morada de letras

viste aquella tapa anaranjada.

Cogiste tierno el libro,

miraste tus versos

-"la empoción del primer poema

publicado"- y te sentiste

como todos los mayores

de la ciudad: pequeñamente inmortal.

 La Marina del Pinet, 5·7·1999 – 14·9·1999

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Tren no. 8” dins Libelo: revista joven de creación literaria (Alacant, 2000)

TREN
No 8

 

Ell
l’esperava avui. Sabia que no li fallaria, com sempre. I eren anys i
anys d’amistat i de secrets, i avui finalment li diria que ell era el
seu millor amic. Ho tenia clar però no encontrava el moment
per dir-li-ho, avui era el moment esperat.

Ella
també l’esperava. Sabia que no li fallaria, com sempre. Ja
eren anys de companyia i consells, ja era hora de tornar a veure el
petit germanet, aquell a qui pertanyia la cara de xiquet d’aquelles
fotos que es sabia de memòria. Era hora de veure com havia
canviat, com era la seua cara adulta, i inclús l’ànima.

Al
costat d’ells també estava ella. Sabia que no li fallaria, com
sempre. I eren anys d’alguna cosa que anava més enllà
de l’amistat, però ell no se n’adonà. Les seues
converses telefòniques confirmaren les mútues sospites:
estaven enamorats. Hui era el dia. Ella li esperava amb el petit
regal. Aquell anell que junt a l’altre que ell portava formava el
jing-jang.
Era hora de que tot fóra blanc i amb forma de cor. Estava
nerviosa.

Parà
el tren i ells, sense conéixer-se cap ni un, buscaren
àvidament la seua cara, o com l’imaginaven ara.

-¡¡Algú
busca el senyor Vicent Andrés!!- Digué un guàrdia
des d’una finestreta amb una carta a la mà.

-¡Jo!-
Digué ell.

-¡Jo!-
Digué ella.

-¡Jo!-
Digué l’altra ella.

Els
tres s’aguaitaren. No es coneixien i s’acostaren al guàrdia.

-Ell
no ha vingut. Ha manat una carta… – Es miraren els tres i com no
eren possessius i volien compartir les noves digueren que la llegira
per tots tres:

-Bé,
comence. ¡Ehem!…

"Benvolgut
pare,

sent
molt no poder anar i estar allí per què em reberes. He
decidit quedar-me. Em vaig convéncer aquest mes passat.
Veuràs. He conegut el meu millor amic, ell viu aquí.
També compartisc escalera amb una xica que la vull com una
germana, i m’atreviria a dir que més, però no s’ho
digues a la tata ¿eh? També fa dos setmanes que estic
freqüentant una discoteca on he conegut una xica bellíssima.
Crec que m’he enamorat d’ella. Avisa a tots que em quedaré una
llarga temporada. Adéu.


Amb afecte:

ton
fill"
.-Amb
inocència el guàrdia alçà la mirada, en
mirar-los vegué que acabava de trencar tres ànimes.

 

Deixa un comentari

Filed under Contes

“Pròxima parada: cinc poemes de Toulouse” dins Poemas del campus (Alacant, 2002)

Menció d’Honor al IV certamen de poesia "Universitat d’Alacant"

 Als amics i amigues de la univarsitat

ENRENOU EN LA NIT

 

Unos muchachos juegan dando

gritos en una plaza solitaria.

José Martínez Ruiz, Azorin, La voluntad.

Seus en cambra de solitud

i de silenci. Divagues.

Josep Maria Asencio, Regne de solitud.

Semblen petits xiquets

amagats jugant a l’escondite.

 

Penses molts versos

que t’inspiren altres més encara.

 

En agafar el bolígraf

surten tots corrent i s’amaguen.

Atrapes només

aquells que es descuïden prou.

 

Al poeta

li toca pagar totes les nits.

 

PASSANTS, VOYAGEURS…

 

Als amics francesos

El Girou acabà de nàixer

com record de terra amada.

Et va acomiadar aquell dia

el petit habitant del riuet,

aquella llúdria qe secretament

t’ignorava al mig de la natura

d’un dia ple de sol i amistats noves.

 


Columnes salomòniques.

 

Arcades. Dovelles.

Torres altes, inimaginables.

Façanes amb goig

i pedres de segles

que esperen qualque turista.

Tu ara les acarones.

Aties els records

com llenya viva

i grata reminiscència.

Com si després de dos-cents anys

tornares a veure-les novament.

 


Vaig veure l’estàtua.

 

Un cavaller que cavalcava

matant amb una llança un drac.

"¡Sant Jordi!", vaig exclamar jo.

Cap persona em contestà

en la petita plaça de la creu.

Dies després tornaria per la festa.

Uns focs d’artificis

que il·luminaren Saint Jory.

 


Planúries.

 

Vastituds de gira-sols

i palmeres d’aigua.

Terres rodejant la casa.

Passejos que algun dia

tornaran a la memòria.

Ara, com un instant que penja,

ho recordes tendrament.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Cant d’estiu”, “Arravatamen a foc lent” i “Si és que el temps et mata” dins Poesia: Aeda, la ruta del verbo (Elx, 1999)

 

 

Cant d’estiu

1

 

Xiuleu grillets,

xiuleu a la Marina.

Xiuxiuegeu onetes.

Xiuxiuegeu a la platja del Pinet.

Immensa nit serena.

Els cotxes llunyans.

Sentir-los relaxadament.

Tranquil·la, quieta.

També es senten els records.

El pastaor, la quadra,

el corral i les gallines.

La sèquia i les penyetes.

Uns móns dins les pedres,

dos pins: coses plenes per jugar.

Le cabanyes, els clubs,

la pastisseria de fang,

les sèries de la tele

rera la cantonada.

I a l’altra part

la primera figuera.

I l’últim intent a l’olivera.

Parla el silencia ara

amb la veu dels amics:

Pedro, Laurent, Virginie, Esther,

Andrea, Aroa, Nerea…¡quants més!

i els veïns, cosins,

i el món sencer dins la Marina.

i l’antic amor secret amb unes paraules:

"I tu no parles?"

I les vivències.

Les coses de l’ànima callada.

I el de per aquí,

el entonces, coses de més.

I ja mon anem

a on anem tots els anys.

A la pinà

per menjar mona i trencar l’ou.

¡T’ha tocat!

Ara torne ací, al meu sofà.

A pensar que és l’unica cosa

que puc disfrutar.

Sentir-la al màxim

perqupe m’han dit

que es pot acabar.

¿Per què plorar ara?

¡Una altra partida

al pipissiganya!

I mengem coca a la calda,

pa, galetes, rotllos, mones…

¡Au! Tots a vindre

que la iaia ha encés el forn.

I ara està encés el forn dels somnis.

¡Això sí! De literatura catalana

ni pensar-ho.

A les ombres o al record, res més.

Car ser poeta,

tindre ànima,

ser humà,

només al lleure.

No podré dedicar-me plenament.

I això m’ho has de perdonar.

Com que ja és tard

dormiré en un blanet matalàs.

 

2

 

Ànima poètica.

Avui créixes

com les pupil·les d’un gat negre

sota la lluna plena.

Absència eterna.

Tant la trobe a faltar

que els camons i les sendes

es torben a primera vista.

Cop d’ull immens.

Com un excèlsior als secrets

tot em copsa amb una pena.

La llunyania sempreviva.

Que s’amaga rera llàgrimes,

rera crits d’angúnia.

Sota una amara màscara.

 

Arravatament a foc lent

 

Aquesta nit

no faràs poesia de protesta

ni la de crits amargs.

Auqesta nit

la veus silenta, sense llamps.

Perquè a ta casa

ja tots dormen.

I alguns veïns curiosos

esperen el final

d’aquesta llumeneta de poemes.

Per això no crides molt,

no siga cosa que s’espanten

o que es desperten altres.

Aquesta nit

tranquil·la, petit instant.

Aquesta nit

de silenci i poesia constant.

 

Si és que el temps et mata

 

Si és que el temps

et mata, fill meu!

Acabes plorant

badalls vençuts.

Acabes totes les nits

sent solament cos.

L’ànima està

-¿està? ¿segur?-

abatuda, morta.

Si jaquera a terra

encara la notaries.

Tu és que ni la sents.

L’única cosa que fas

per rematar-te

és complaure’t.

Això et deixa

buit del tot.

Al llit. Al taüt.

Demà veurem

si encara vius.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Voleu només jugar, que vos porte a cavall”

(A Maria  i  Elena)
 
Voleu només jugar,     que vos porte a cavall,
donar-vos un gran bot     i tocar el sostre,
que us llance a l’aigua,     córrer rera el monstre,
a amagatotes,      la ratera i el gat.
 
Encara no heu aprés     pinta la rajola,
la cançoneta de     el pipissiganya,
la de cura, cura     o el cul de la rana
i ni tan sols una     per saltar la corda.
 
De fet, no passa res,     encara sou bebes,
més avant ja faré.     De moment feu-li cas
al pare i a la mare     i beveu-vos la llet.
 
En se que diguen     a dormir serà tard
perquè a l’endemà     dormireu fins les set
per esperear-vos     també amb els papas.

Deixa un comentari

Filed under Poemes