Monthly Archives: Octubre 2008

Sonet: 2on premi de poesia “Festes de Sant Vicent Ferrer” dins La Il·lustració poètica metropolitana & continental

 

La
lluna recorre el cel ple de foscor i d’estrelles,


la
meua vista el vell camí buit de gent.


Des
de la casa al camp note el vent de ponent


que
s’emporta la flaire dels pins i les falgueres.

Tu,
com jove desitjós, seus ara i vetles


unes
hores tan polsoses com records d’argent.


Notes
que dins tu mateix viatges silent


recorrent
sense voler la teua ànima feble.

¿Què
serà això que aquesta nit et fa mal?


¿Voldràs
insinuar-li a l’angúnia com eixir?


¿Seran
els versos que escrius el camí fatal?

Pensarós
vols buscar el gaudi d’aquesta nit.


No
pots. Fa temps que no la veus, tampoc ton germà,


¿o
la pena vindrà del dia roí de hui?

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De Poemes d’Anglaterra/Poemas de Inglaterra/Poemas of England/Poême d’Anglaterre

4

To the portrait-painter, Aurélie.

(or a poem from different points of view)

 

You paint people,

I write landscapes

made of feelings.

 

Tu dessins gent,

j’écris paissages

faites de sentiment.

 

Tu dibujas gente,

yo escribo paisajes

hechos de sentimiento.

 

Tu dibuixes la gent,

jo escric paissatges

fets de sentiments.

Whitton, 29·9·2003

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De Poemes d’estiu/Poemas de verano

1

La ansiosa espera

 

Esta tarde te espera,

quiere un poema ebrio

de crepúsculos de piel de tigre,

te mira ante los versos

-Leopardi, Kavafis, Shakespeare-.

Los últimos rayos

como sedas susurradas,

como un pensamoiento efímero.

Seducido a la vivencia

te dejas expandir

como este anochecer

vertido en montañas

un tant o grisaceas.

Se estira tiernamente

el paisaje de las salinas,

allá, hacia un mar cubierto.

Sucederan hoy los actos:

un primo llega desde lejos,

la abuela tomará la merienda,

en casa se juntarán

todos estos días de verano.

 

5

Versos soñados

 

Las olas del mar

en tu corazón

siempre sonarán.

 

7

 

Tornando la cabeza

hacia la ventana

-ahora en su papel

de marco crepuscular-

querías apartar la vista

de la soledad de esta tarde.

Hace ya tiempo

que ho has visto a nadie,

ni siquiera

a los amigos de los secretos.

Compensas la balanza

con meditación profunda

y algún que otro dulce

en forma de carta.

 

10

 

Volvías a tu casa en el campo,

en tu pueblo amado,

cargado de tres poetas:

Whitman, Baudelaire y Eliot.

A la derecha de la puerta

de esa morada de letras

viste aquella tapa anaranjada.

Cogiste tierno el libro,

miraste tus versos

-"la empoción del primer poema

publicado"- y te sentiste

como todos los mayores

de la ciudad: pequeñamente inmortal.

 La Marina del Pinet, 5·7·1999 – 14·9·1999

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Tren no. 8” dins Libelo: revista joven de creación literaria (Alacant, 2000)

TREN
No 8

 

Ell
l’esperava avui. Sabia que no li fallaria, com sempre. I eren anys i
anys d’amistat i de secrets, i avui finalment li diria que ell era el
seu millor amic. Ho tenia clar però no encontrava el moment
per dir-li-ho, avui era el moment esperat.

Ella
també l’esperava. Sabia que no li fallaria, com sempre. Ja
eren anys de companyia i consells, ja era hora de tornar a veure el
petit germanet, aquell a qui pertanyia la cara de xiquet d’aquelles
fotos que es sabia de memòria. Era hora de veure com havia
canviat, com era la seua cara adulta, i inclús l’ànima.

Al
costat d’ells també estava ella. Sabia que no li fallaria, com
sempre. I eren anys d’alguna cosa que anava més enllà
de l’amistat, però ell no se n’adonà. Les seues
converses telefòniques confirmaren les mútues sospites:
estaven enamorats. Hui era el dia. Ella li esperava amb el petit
regal. Aquell anell que junt a l’altre que ell portava formava el
jing-jang.
Era hora de que tot fóra blanc i amb forma de cor. Estava
nerviosa.

Parà
el tren i ells, sense conéixer-se cap ni un, buscaren
àvidament la seua cara, o com l’imaginaven ara.

-¡¡Algú
busca el senyor Vicent Andrés!!- Digué un guàrdia
des d’una finestreta amb una carta a la mà.

-¡Jo!-
Digué ell.

-¡Jo!-
Digué ella.

-¡Jo!-
Digué l’altra ella.

Els
tres s’aguaitaren. No es coneixien i s’acostaren al guàrdia.

-Ell
no ha vingut. Ha manat una carta… – Es miraren els tres i com no
eren possessius i volien compartir les noves digueren que la llegira
per tots tres:

-Bé,
comence. ¡Ehem!…

"Benvolgut
pare,

sent
molt no poder anar i estar allí per què em reberes. He
decidit quedar-me. Em vaig convéncer aquest mes passat.
Veuràs. He conegut el meu millor amic, ell viu aquí.
També compartisc escalera amb una xica que la vull com una
germana, i m’atreviria a dir que més, però no s’ho
digues a la tata ¿eh? També fa dos setmanes que estic
freqüentant una discoteca on he conegut una xica bellíssima.
Crec que m’he enamorat d’ella. Avisa a tots que em quedaré una
llarga temporada. Adéu.


Amb afecte:

ton
fill"
.-Amb
inocència el guàrdia alçà la mirada, en
mirar-los vegué que acabava de trencar tres ànimes.

 

Deixa un comentari

Filed under Contes

“Pròxima parada: cinc poemes de Toulouse” dins Poemas del campus (Alacant, 2002)

Menció d’Honor al IV certamen de poesia "Universitat d’Alacant"

 Als amics i amigues de la univarsitat

ENRENOU EN LA NIT

 

Unos muchachos juegan dando

gritos en una plaza solitaria.

José Martínez Ruiz, Azorin, La voluntad.

Seus en cambra de solitud

i de silenci. Divagues.

Josep Maria Asencio, Regne de solitud.

Semblen petits xiquets

amagats jugant a l’escondite.

 

Penses molts versos

que t’inspiren altres més encara.

 

En agafar el bolígraf

surten tots corrent i s’amaguen.

Atrapes només

aquells que es descuïden prou.

 

Al poeta

li toca pagar totes les nits.

 

PASSANTS, VOYAGEURS…

 

Als amics francesos

El Girou acabà de nàixer

com record de terra amada.

Et va acomiadar aquell dia

el petit habitant del riuet,

aquella llúdria qe secretament

t’ignorava al mig de la natura

d’un dia ple de sol i amistats noves.

 


Columnes salomòniques.

 

Arcades. Dovelles.

Torres altes, inimaginables.

Façanes amb goig

i pedres de segles

que esperen qualque turista.

Tu ara les acarones.

Aties els records

com llenya viva

i grata reminiscència.

Com si després de dos-cents anys

tornares a veure-les novament.

 


Vaig veure l’estàtua.

 

Un cavaller que cavalcava

matant amb una llança un drac.

"¡Sant Jordi!", vaig exclamar jo.

Cap persona em contestà

en la petita plaça de la creu.

Dies després tornaria per la festa.

Uns focs d’artificis

que il·luminaren Saint Jory.

 


Planúries.

 

Vastituds de gira-sols

i palmeres d’aigua.

Terres rodejant la casa.

Passejos que algun dia

tornaran a la memòria.

Ara, com un instant que penja,

ho recordes tendrament.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Cant d’estiu”, “Arravatamen a foc lent” i “Si és que el temps et mata” dins Poesia: Aeda, la ruta del verbo (Elx, 1999)

 

 

Cant d’estiu

1

 

Xiuleu grillets,

xiuleu a la Marina.

Xiuxiuegeu onetes.

Xiuxiuegeu a la platja del Pinet.

Immensa nit serena.

Els cotxes llunyans.

Sentir-los relaxadament.

Tranquil·la, quieta.

També es senten els records.

El pastaor, la quadra,

el corral i les gallines.

La sèquia i les penyetes.

Uns móns dins les pedres,

dos pins: coses plenes per jugar.

Le cabanyes, els clubs,

la pastisseria de fang,

les sèries de la tele

rera la cantonada.

I a l’altra part

la primera figuera.

I l’últim intent a l’olivera.

Parla el silencia ara

amb la veu dels amics:

Pedro, Laurent, Virginie, Esther,

Andrea, Aroa, Nerea…¡quants més!

i els veïns, cosins,

i el món sencer dins la Marina.

i l’antic amor secret amb unes paraules:

"I tu no parles?"

I les vivències.

Les coses de l’ànima callada.

I el de per aquí,

el entonces, coses de més.

I ja mon anem

a on anem tots els anys.

A la pinà

per menjar mona i trencar l’ou.

¡T’ha tocat!

Ara torne ací, al meu sofà.

A pensar que és l’unica cosa

que puc disfrutar.

Sentir-la al màxim

perqupe m’han dit

que es pot acabar.

¿Per què plorar ara?

¡Una altra partida

al pipissiganya!

I mengem coca a la calda,

pa, galetes, rotllos, mones…

¡Au! Tots a vindre

que la iaia ha encés el forn.

I ara està encés el forn dels somnis.

¡Això sí! De literatura catalana

ni pensar-ho.

A les ombres o al record, res més.

Car ser poeta,

tindre ànima,

ser humà,

només al lleure.

No podré dedicar-me plenament.

I això m’ho has de perdonar.

Com que ja és tard

dormiré en un blanet matalàs.

 

2

 

Ànima poètica.

Avui créixes

com les pupil·les d’un gat negre

sota la lluna plena.

Absència eterna.

Tant la trobe a faltar

que els camons i les sendes

es torben a primera vista.

Cop d’ull immens.

Com un excèlsior als secrets

tot em copsa amb una pena.

La llunyania sempreviva.

Que s’amaga rera llàgrimes,

rera crits d’angúnia.

Sota una amara màscara.

 

Arravatament a foc lent

 

Aquesta nit

no faràs poesia de protesta

ni la de crits amargs.

Auqesta nit

la veus silenta, sense llamps.

Perquè a ta casa

ja tots dormen.

I alguns veïns curiosos

esperen el final

d’aquesta llumeneta de poemes.

Per això no crides molt,

no siga cosa que s’espanten

o que es desperten altres.

Aquesta nit

tranquil·la, petit instant.

Aquesta nit

de silenci i poesia constant.

 

Si és que el temps et mata

 

Si és que el temps

et mata, fill meu!

Acabes plorant

badalls vençuts.

Acabes totes les nits

sent solament cos.

L’ànima està

-¿està? ¿segur?-

abatuda, morta.

Si jaquera a terra

encara la notaries.

Tu és que ni la sents.

L’única cosa que fas

per rematar-te

és complaure’t.

Això et deixa

buit del tot.

Al llit. Al taüt.

Demà veurem

si encara vius.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Voleu només jugar, que vos porte a cavall”

(A Maria  i  Elena)
 
Voleu només jugar,     que vos porte a cavall,
donar-vos un gran bot     i tocar el sostre,
que us llance a l’aigua,     córrer rera el monstre,
a amagatotes,      la ratera i el gat.
 
Encara no heu aprés     pinta la rajola,
la cançoneta de     el pipissiganya,
la de cura, cura     o el cul de la rana
i ni tan sols una     per saltar la corda.
 
De fet, no passa res,     encara sou bebes,
més avant ja faré.     De moment feu-li cas
al pare i a la mare     i beveu-vos la llet.
 
En se que diguen     a dormir serà tard
perquè a l’endemà     dormireu fins les set
per esperear-vos     també amb els papas.

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“L’accent rítmic d’aquesta pluja”

L’accent rítmic     d’aquesta pluja

que rodola     per soques i troncs,

que remulla     la rambla i els horts

a poc apoc     sota la lluna

 

crea un ressó     pel Vinalopó

tot netejant     la ciutat bruta

d’estos dies     quan surt l’eruga

que ens porta     un troç de carbó.

 

Ens queda poc:     uns duros pel pa,

set pessetes     per un poc d’oli.

Rosegarem     encara la calç.

 

I passa fam     també el dimoni

que la cosa     és de veritat,

els estalvis     se’n van en orri.

 

Raval d’Elx, 21 · 09 · 08

Deixa un comentari

Filed under Poemes

“Passem gana i ens cau la pluja”

Passem gana      i ens cau la pluja

tot al damunt     amb pedregada

com a regal     en l’any que acaba,

això i tot      hi és la mussa.

 

Els dos nados     dins la cuna

dormen mentre     amb força gana

els vells pares     mouen la cambra

amb patiment     per fer-la lluna.

 

Tot a terra     és de desfici,

i no mor pas     la felicitat

d’un gran somni     comú i tímid.

 

Si ens agafa     a tothom la fam

aleshores     amb sacrifici

inventarem     la realitat.

Raval d’Elx, 24 · 09 · 08

Deixa un comentari

Filed under Poemes

De paraula en paraula

DE PARAULA EN PARAULA  

"m’he aturat caient

de paraula en paraula,

com per grades de sol,

avall, al fons del cec abisme groc,

on lluu cremant la pedra solitària.”

Joan Vinyoli

I. Endreces brostades

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HOMENATGE A SALVADOR DALÍ

I

A Salvador i Gala.

"l’aire cobert de vents, pluigs e de grops,

e el mar tot blanc d’escuma pel mal temps.”

Andreu Febrer

ROCAM

de barquetes i mar.

Plugim

com granets de raïm.

Cadaqués,

dolç i acollidor poblet.

Aquest matí,

com els que veuria Dalí.

 

 

 

 

 

 

 

 

II

JO, COM ELL, TAMBÉ VULL SER DALÍ

A En S. D. in memoriam

"Yes, dear. I’ll write to you.”

Roald Dahl

MADRID m’esperava a l’última parada del tren.

La primera era el nu dels teus pits a Cadaqués.

Sota la fina brusa et sortiren els fruits sabrosos

i no es varen fer crepuscle rogenc

fins que el teu gemec atià l’instant

com la rabosa a mitjanit a la serra.

—“En anar-m’en a Madrid no t’escriuré”,

et vaig dir efusivament. Tu esdevingueres

tan blanca com la carn que em mostrares.

Tota sencera et vaig abraçar.

Dos granets d’aigua et caigueren dels ulls,

jo sabia —o almenys esperava—

que no era veritat. Jo no era Dalí.

 

 

 

 

 

 

 

 

AQUELL 1924 DE KAFKA

I

 

 

DESCENDIRES a l’agonia

i se’t ficà la crosta

de nen introvertit

dins aquell escrit.

Volies insinuar-li

alguna cosa al pare.

Però cruelment

no et feia cas.

Tot era impossible.

Hauràs d’excusar-me,

supose. I és que

l’any de la teua mort

seria un bon any

-i més per qui naixeria-

per a la literatura catalana.

 

 

 

 

 

 

 

 

II

ÚLTIMA DESPEDIDA DE FELICE BAUER

"Amant llanguesc e llanguint pas gran pena,

e penant muir e morint vau perdent

gauig e solaç, …"

Gilabert de Próixita

EL moment més estrany.

Un únic moment

amb testimoni.

Com aquella única ràbia

de Jesucrist a la Bíblia.

Tocares fons amarg.

Les úniques llàgrimes conegudes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

III

 

 

 

INTENSITAT és

quan et trobes

que un amic teu

és net d’una veïna

del poeta Miguel Hernández.

Malgrat això, -supose-

existiran milers més potents.

Donaria tot només

pel nom de la suïssa.

Aquell amor fugaç i secret.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IV

 

 

 

DAVALLARES amb anècdotes

a uns sentiments polsosos,

estrets i agobiants.

Reflecties això mateix

segons el que es diu de tu.

Poques voltes

m’he posat de part de Fielding

i t’he anomenat Pamela.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

V

 

 

 

AI, pobre Kafka!

Mig alemany.

Amarg món d’escriptor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

II. Grau en versos

"He tried to weigh his soul to see if it was a poet’s
soul.”


James Joyce

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

"…En

la boca el

poema es tiempo

transcurrido Humo

que se va.”

Carlos Cebrián

VERSOS que se n’aniran una nit.

Com si fóra la mar una llengua.

Com si foren volutes de fum

desafiant un vent de llevant.

Com l’Estellés: "un entre tants…"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TANTS EXPECTANTS

"La superioritat de les criatures…"

Franz Kafka

 

EMPRAVEM tots el típic gest

abans de saber la notícia.

Encara que hi havia d’altres

que era la seua primera volta.

Algú va dir uns pocs noms.

Els nostres cors deixaren el deler.

Els ulls encara els teníem drets,

però l’ànima era un eriçó
mort.


Amb màscares de somriures

i unes poques paraules

ens retiràrem vençuts

com d’un camp de batalla:

el xic que necessitava

haver guanyat per continuar vivint;

l’altre que volia confirmar

el seu esperit de lluita;

molts valents que s’endeutarien;

altres que, malgrat el primer colp,

varen morir per sempre més.

-Aquests últims són llegenda-.

Cap de nosaltres

era mereixedor d’un premi literari,

i això ens dolia.

 

 

 

 

 

 

III. Ànima feble d’amant

"Tienes el alma frágil

de virgen o de amante."

Antonio Colinas

 

TÈRBOLS D’ULLS-PEIXOS I ESTIU O UN AMOR IRÒNIC

"La possession de mon cœur est une chose qui vous est
toute acquise".


Molière

 

IMPORTA el lloc

si hem de no amar-nos?

Tots els dies a la mateixa hora

i a la cantonada del passeig

tu i jo farem com que no ens trobem.

Tot seguit el ja típic café

que encara no em pres mai

-el teu és "Un café solo", ¿no?-.

No anem a xarrar-nos

dels esdeveniments quotidians

-l’institut i tot això

que ja fa temps que no em contes pas,

sempre igual-. Després,

no ens besem intensament sense

temps recorrent les nostres llengües

-i fem com que no ens amaguem

per si de cas cap conegut curiós

mira i descobreix el que perilla-.

No sé tu però jo…

Si per tu fóra estaries

no fent-ho per sempre més.

Jo m’he afartat de la

nostra nul·la relació

que és de tots els dies.

Demà em declare. Paraula.

 

"Una mirada, unas palabras,

un café lento…"

Alfonso Agulló Morenilla

 

TENS prou poder.

Em desfàs a pensaments.

M’has refusat un café lent.

 

 

"He volgut meditar en els teus disset anys.”

Vicent Andrés Estellés

NO és meravellosa

la dona que et diu que no,

per qüestió d’honor?

¿Tan sols per tradició?

¿Pel seu costum?

(Jo no li ho pregunte

al seu costum,

sinó a ella).

 

 

"Cuando los labios y la piel recuerdan…"

"Aquellos ojos; eran, creo, azules…"

Konstantino Kavafis

SE m’ha oblidat

el teu rostre.

Et vull des d’aquest avui.

Et mire, et busque.

(L’ombra s’allarga al paper).

Et mire fixament.

Tenies cara de poema ahir.

Record(e).

Hui et pareixes a la teua absència.

Demà… ¿Demà?

Et maquillaràs

d’aire inquiet.

 

 

"No memory of the past touched him.”

James Joyce

ABANS  de morir

li sagnaven les venes.

Clavellí roig de foc.

Només va recordar

tota la seua vida en segons.

Li sagnaven les venes, encara.

Morí abans de morir.

Clavellí roig de foc.

Abans. Ara vivia feliç,

sense recordar.

 

 

"Je suis deux jours sans la voir, qui sont pour moi deux
siècles effroyables: je la rencontre par hasard; …"


Molière

ERRÀVEU pel centre de la plaça.

Recordes aquell mercadet

ple de marroquineries.

L’espectacle magnífic

que oferia per fora

el Gran Hotel de l’Òpera

et convenceria per fer

aquelles primeres fotos.

El sol vos va guiar

per carrers multicolors

poblats de mirades polícromes.

Et preguntaves

què havia d’especial

en aquells turistes

dins la seua pàtria.

Assegut vas demanar un café.

Un cambrer espanyol

et salvà la vida

aquell instant…

Va ser un dia

d’aquells que passares

a Toulouse.

Aquella ciutat

on et trobares

la Dama d’Elx

per segona volta

inesperadament.

 

 

pRoBLema

"hacia el inevitable poema de los días.”

Javier Yagüe

S’ESMICOLEN els dies

per aquesta finestra.

Jaus com vell cremat:

torrat i savi.

Aquesta vesprada

-un poc migdia encara-

se’t presenta malenconiosa.

Jauràs encara demà.

Un altre dia que té com fat

acabar en un capaltard.

 

 

Finca del Pantanero, La Marina del Pinet.

Barri de la Zapatillera, Elx.

Estiu 1998-1999.

 

 

Epíleg i endreces

 Amb l’“Homenatge a Salvador Dalí” vaig començar
escribint les "Endreces brostades" a tants artistes que m’han impressionat
profundament com Fanz Kafka, Vicent Andrés Estellés, Maurice
Ravel, Mary Shelley… i a aquells que tinc a l’abast de les paraules i
l’amistat.

 "Grau en versos" té una petita part de metapoesia,
obsessió per moments en mi, i una altra de poètes anònims
(jovens poetes callats) amb qui m’identifique completament.

 "Ànima feble d’amant" són els poemes
d’amor marcats per uns noms, unes cançons i uns llocs. Excepte les
dos últimes composicions: "Erràveu pel centre de la plaça"
és el cant que conclou el cicle personal dedicat a aquesta ciutat
agermanada amb Elx: Toulouse; i "pRoBLema" és l’altra obsessió
que a voltes em posseeix: el pas del temps.

 Vull donar les gràcies als Centres Juvenils
(al grup d’animació per l’atenció i les molèsties),
a l’Ajuntament de Mislata i a tota la seua gent.

 També dedicar "Homenatge a Salvador Dalí"
a André Sekkaï i M. et Mme Laurents. "Aquell 1924 de Kafka"
a Cristian A. Brotons i Loli Roman, Jerónimo L. Bru, José
García, Ruben García, Felix Monguilot i Jaime Selva i Cristina
Martínez. "Versos que se n’aniran una nit" a l’Associació
Cultural Frutos del Tiempo (en especial a Juan Àngel Castaño)
per la il·lusió dels primers poemes publicats. "Tants expectants"
a tots aquells que són jovens poetes callats, també a Juanma
Agulles i Alfonso Agulló (certs jovens poetes). Els cinc primers
poemes d’“Ànima feble d’amant” a V.U., M.T.A.C., N.B.C., M.A.O.,
S., L.R.M., V.P.M.G., A., P.A.R., M.J.C., i C. "Erràveu pel centre
de la plaça" a la ciutat d’Elx, als amics de Toulouse, a la família
i a Josep Maria Asencio per les converses i lectures. "pRoBLema" al meu
iaio Tomàs Agulló i la meua iaia Maria Clement. I a la memòria
de la iaia Manuela Linares i el iaio Pepe Pastor.


 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Poemes

La meua biobibliografia

Foto: Félix Monguilot Benzal, Mural 1.

 

 Josep Manuel Agulló i Pastor (Elx, 1979). Sóc llicenciat en Filologia anglesa per la Universitat d’Alacant. Vaig ser auxiliar de conversació al Richmond College de Londres el 2003. Actualment prepare les oposicions per a secundària i estudie Grau en llengua i literatura catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. M’han atorgat diversos premis literaris. He publicat poemes als llibres Aeda la ruta del verbo (Elx, Fruits del temps, 1999), VIII Premis juvenils de literatura breu 1999 (València, Ajuntament de Mislata, 2000) i Cuentos e historias del campus/Poemas del campus (Alacant, Universitat d’Alacant, 2002); també a les revistes Libelo (no 1, Alacant, 1999), Libelo: revista joven de creación literaria (no 1, Alacant, Consell de la Joventut i Associació Generació Café-Libelo, tardor 2000; on plubliquí el conte "Tren no 8"), La il·lustració poètica metropolitana & continental (a Internet), Literària (a Internet, 2005), L’Hiperbòlic (Febrer, 2006) i al periòdic universitari El Vicent (Alacant-Elx, 1996-1999) el qual em considerà "autor de una hermosa obra poética en lengua catalana". A Radiopoesía recentment podieu trobar uns poemes llegits. L’any 1998 vaig crear una col·lecció pels amics, Edicions personals, on m’editava poemes, contes i assajos a llibrets manufacturats; i on prologuí les obres Cartas a Eros de FLX i Amor en 160 caracteres de Cristian A. Brotóns Mora. A aquest bloc aniré compartint més poemes i altres textos narratius, desitge que us agraden.

Deixa un comentari

Filed under General